Aquí el tenim una altra vegada, a punt d’entrar a l’aula dels nostres veïns. En Manolito és aquell vell amic que ens visita un cop a l’any i s’està uns dies entre nosaltres. Mireu si n'és de vell que encara se'n recorda de quan alguns dels nostres pares eren alumnes de l'escola!
El rebem amb molta alegria i, tot i que no ens ho diu, sembla trobar-se a gust entre nosaltres. Té una paciència infinita i mai no es queixa, i això que a vegades en podria tenir motius: li assenyalem i li anomenem els ossos, a vegades fins i tot els toquem, potser li encertem el frontal, però després li confonem l’húmer amb el fèmur, o ens oblidem del cúbit... I ell mai no s’enfada.
Quan li traiem protagonisme i l’acompanyem a un lloc discret, al fons de la classe, sembla que somrigui i respiri alleugerit. En el fons, és un tímid. Des de la seva nova posició escolta amb molta atenció el que queda de la classe de Medi i vigila que no diguem cap bestiesa dels seus companys, els músculs. I, sobretot, es preocupa per cadascun de nosaltres: si seiem correctament, si escrivim en una posició adequada... No fos cas que, més endavant, tinguéssim problemes d’esquena.
D’aquí a pocs dies l’haurem d’acompanyar novament a la seva residència habitual, aquella saleta petita i fosca del final del passadís, que comparteix amb els paquets de fitxes, els munts de cartolines, les balances, les peses, els recipients mesuradors... I allà esperarà, pacientment, que algú pensi en ell i el porti a visitar els nens que tant s’estima.
Us deixem un parell d’enllaços que ens ha recomanat el mateix Manolito...
